SENTMENAT. El Salonet del Coro de Sentmenat va acollir diumenge a la tarda la xerrada “Els mitjans alternatius. Com informar des de la trinxera?”, a càrrec de Manu Simarro, periodista al setmanari La Directa. L’acte, que va atraure una trentena de persones, va ser també la presentació del nou Casal Popular Independentista de Sentmenat, El Renadiu, que programarà una activitat cada mes.
“A La Directa hi conflueixen periodistes i gent que prové dels moviments socials. Fem periodisme lliure”. Així començava la xerrada Manu Simarro, que assegura que “la majoria de mitjans han abandonat aquest tipus de periodisme, el fan de dalt a baix, i el periodisme s’ha de retornar al poble”. Malgrat que en la majoria de casos el periodisme està “subjugat als poders econòmics”, la raó d’existir deLa Directa “són les persones”. Potser per això és un dels pocs mitjans en creixement. En menys de mig any ha passat de tenir 1.300 subscriptors a tenir-ne 1.800.
La publicació aposta pel periodisme d’investigació. “Nosaltres som independents per investigar casos de corrupció, per exemple. La majoria de mitjans miren per sobre de la realitat i les persones no hi tenen veu”, deia Simarro.
Després de set anys de vida en paper i dos a la xarxa, essent un mitjà assembleari i horitzontal, on la majoria de l’equip són persones voluntàries, La Directa aposta ara per encetar una nova etapa. “Volem caminar amb l’objectiu de ser una cooperativa de premsa, socialitzar els coneixements i intentar integrar més les persones, que hi hagi més participació”, deia Simarro, “la informació hi és i la gent hi és. Falta confiar els uns amb els altres”. El mitjà ha començat una campanya de micromecenatge per finançar aquest canvi.
El Renadiu ja treballa en l’organització de la propera xerrada, però també en el primer Correllengua de Sentmenat, previst pel 5 d’octubre. El nou Casal Popular busca la complicitat de totes les associacions, entitats i persones del municipi. En aquest sentit, El Renadiu ha fet públic un comunicat on s’expressen les motivacions i els principis d’aquest nou col·lectiu sentmenatenc.
Som a l’any 5 dC (després de la Crisi). El món ha canviat. Als nostres pobles i comarques ja no hi ha res per explicar, ni ningú que ho expliqui. Màniga ampla. Les nostres estructures d’estat (TV3, Catalunya Ràdio, l’ACN) s’han retirat del territori quan ha començat el toc de queda de l’austeritat. Mitjans locals, ubi sunt? Han arribat al seu final els dies de poliesportius, urbanitzacions i una televisió a cada municipi. Luxes superflus per a una classe política nou-rica muntada en l’abundància de la totxana. Blackoutinformatiu per als pobles i comarques. Si algun dia vam fiscalitzar la política local des de mitjans independents, oblidem-nos-en. Cap ajuntament pagarà ningú que pretengui anar per lliure.
Què fer, doncs? Ens tocarà remar a la contra i llevar amarres. Honroses excepcions demostren que és possible. No pas fàcil, però possible. S’ha dit fins a l’extenuació, el periodisme d’avui ha de fer prevaldre la qualitat per damunt de la quantitat, els temes propis per damunt de les agendes polítiques i la investigació per damunt de la mera propagació. Però els mercaders de la premsa no són els nostres aliats. Al món local, les dificultats es multipliquen. És més fàcil parlar de l’imperialisme nord-americà que acusar un alcalde de corrupte i demostrar-ho. Insòlits són els periodistes de mitjans públics locals que gosen fer-ho. Insípid heroisme el dels qui es juguen el pa per despullar l’emperador.
La fatídica llosa de la realitat no estalvia represàlies ni per a aquells que no tenen un salari a perdre. Cas abominable: Cafè amb Llet. Humil periodisme local contra Goliat. Dos periodistes amateurs de l’Alt Maresme que aixequen la catifa de la màfia sanitària público-privada catalana. Importants càrrecs de CiU enmig d’una trama d’adjudicació de contractes fraudulenta i un informe ocult de la Sindicatura de Comptes on es parla de 200.000 euros desviats. Dues conseqüències, lògiques, cíniques i perverses: 1) un assessor del president Mas es querella contra els periodistes i són condemnats a pagar 10.000 euros; 2) el cas de la corruptela, arxivat.
Política d’alliçonament per a tots els públics. No fiqueu el nas. Són temps difícils per fer-se el valent i en aquest país regna la màxima de l’«ara no toca», encara. Però callar és condemnar-se. Organitzar-se és vèncer. Cal filtrar i infiltrar els santuaris de la seva opacitat i trencar l’omertà pusil·lànime a què els hem acostumat tots plegats. Com? Prescindint del pare estat i del lliure mercat. Parlo de les nostres realitats locals, on ara ja ningú no invertirà per informar-nos, ni públics ni privats. Ens haurem d’autoinformar, i per això cal molt valentia, dedicació, generositat i coratge. Si ells destrueixen infraestructures, nosaltres en construirem de noves, gestionades cooperativament i amb vocació de servir a persones lliures i crítiques.
@DuranMarc
No es diferencien tant per com expliquen les coses, sinó per allò que deixen d’explicar. I tots necessitem saber per poder fer. Cada vegada més lluny de les persones, els mitjans de comunicació s’han acostat al poder, tot accelerant els ritmes informatius i oferint una informació cada vegada més descontextualitzada, i sense ni tan sols gemegar quan s’imposen rodes de premsa sense preguntes. És clar que el periodisme s’ha deteriorat. Ho sembla, però no és l’apocalipsi. Precisament aquesta realitat dóna sentit als mitjans alternatius, que relaten tot allò que la resta no explica. Existeix el periodisme que es rebel·la contra aquestes dinàmiques, amb risc, intensitat i passió. Persones compromeses amb les persones.
I també existeix la gent que el reclama. Necessitem i volem informació. Per actuar i per transformar. Un exemple. Fa unes setmanes es va presentar la tercera edició de l’Anuari Mèdia.Cat. Els silencis mediàtics de 2012, un projecte impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils però finançat col·lectivament i aconseguint 7.000 euros amb només una setmana. Altres mitjans, com La Directa, són possibles gràcies a les aportacions de les persones subscriptores, que entenen la informació com una eina de canvi social i reclamen anàlisi, debat i reflexió. Garantia d’independència. Els professionals es deuen, només, a la gent.
Hi ha qui el deute, però, el té amb el poder i les empreses. Un deute traduït en acomiadaments, EROs i precarització d’uns treballadors que intenten salvar sigui com sigui el periodisme i el dret social que tots tenim a estar informats. Alguns la consideren la pitjor professió. D’altres, la millor eina per canviar el món.
Hereus dels mitjans de contrainformació nascuts com a instruments de lluita popular contra el poder fa dues dècades, arrelats als barris i al territori, els mitjans alternatius són ara projectes de llarga durada, més visibles i accessibles, capaços d’arribar més enllà dels activistes dels moviments socials. Però amb el pòsit dels projectes horitzontals, assemblearis i autogestionats. Permeten reiniciar el moment i el periodisme, però també són una finestra per guaitar a l’exterior i veure quina és la resposta de la gent. Sense presses, sense accelerar, i des de baix, tot es veu més clar.
@SaraBlazquez
És l’hora que el poder retorni al poble
Sentmenat. Tres de febrer, set de la tarda, es constitueix el Grup Promotor de la CUP. Aquest és un col·lectiu de persones disposades a aplegar complicitats per a posar la llavor de la Unitat Popular al nostre poble, amb l’única intenció de crear una alternativa local a la política institucional, i amb això comencem a treballar. Passats dos mesos, la consolidació del projecte amb l’assoliment de quotes de militància més que acceptables és un fet. I en les assemblees, allò que havia estat constituït com motor d’un projecte més ambiciós, comença a encotillar-nos massa. És en aquest context en el que s’enceta un procés de reflexió i debat al voltant dels nostres objectius i els mitjans necessaris per assolir-los.
En el debat, articulat en dos eixos – l’ideari i el funcionament – , es posen diferents propostes damunt la taula, però aquella màxima de l’esquerra rupturista, que diu que la construcció dels projectes es fa des de baix cap a dalt, ressona cada vegada amb més força. I creiem que hem de començar cimentant el que ha de ser una alternativa a la política de despatxos que tant ens desencisa per crear un espai de condensació d’idees per fer-les discurs, i una praxis que sigui com una finestra oberta en això hermètic que han fet de la política. En resum tres punts d’acció sobre la taula:
- L’anàlisi de la situació social i política local, i la detecció del focus de la metàstasi.
- L’activació i dinamització de mecanismes de participació popular des del carrer, tant per fer pressió, com per reparar les situacions.
- Sempre atentes, fer una vigilància popular dels nostres representants, hi si és de menester erigir un cavall de Troia – parafrasejant en David Fernàndez – en el nostre ajuntament. Procurar que l’ajuntament posi els mitjans necessaris per a millorar o revertir les situacions.
Amb aquest “modus operandi” volem dur a terme aquesta proposta de màxims:
- Canviar la cultura política creant espais de participació i debat.
- Lluitar per trencar amb les dinàmiques d’injustícia social provocades per a aquesta societat patriarcal.
- Canviar el model d’oci, consumista i uniformat.
- Crear espais de contrapoder i una oposició sistèmica que plantegi debats de fons i alternatives reals.
- Transformar la manera amb la que ens relacionem amb el medi natural.
- Donar a conèixer la territorialitat completa del país. Lluny del model autonomista creat i defensat per la dreta espanyola i catalana.
- Fer de la cultura una eina inclusiva i transformadora, i no un bé de consum.
- Fer del català una llengua de socialització que pugui banyar totes les cares de la nostra vida quotidiana.
- Teixir ponts entre cultures, que tot i conviure no s’interrelacionen.
- Lluitar i defensar un consum més just, que sigui més sostenible i que impossibiliti l’especulació amb els productes.
- Establir un espai de suport mutu i solidaritat, ajudant-nos a combatre la situació actual.
- Fer de la transparència un valor polític normal i imprescindible.
És l’hora que el poder retorni al poble.
I com va dir Gramsci: l’acció col·lectiva és l’única que canvia les coses; és en aquest sentit que volem seguir aglutinant militància per activar eines que facin de Sentmenat un poble més just i més vertebrat. Però també volem establir nexes de connexió amb d’altres entitats, amb les que hi són i les que hi seran, i és que la construcció de la unitat popular no és quelcom que pugui fer-se d’un dia per l’altre; és, com es diu sovint, una feina de formiga. Feina, que lluny de renunciar a objectius, treballa des de la base consolidant allò que s’ha assolit per poder anar més enllà.
Amb el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat seguim treballant, i no esperant, perquè el poder retorni al poble.