La pitjor professió, la millor eina per canviar el món

No es diferencien tant per com expliquen les coses, sinó per allò que deixen d’explicar. I tots necessitem saber per poder fer. Cada vegada més lluny de les persones, els mitjans de comunicació s’han acostat al poder, tot accelerant els ritmes informatius i oferint una informació cada vegada més descontextualitzada, i sense ni tan sols gemegar quan s’imposen rodes de premsa sense preguntes. És clar que el periodisme s’ha deteriorat. Ho sembla, però no és l’apocalipsi. Precisament aquesta realitat dóna sentit als mitjans alternatius, que relaten tot allò que la resta no explica. Existeix el periodisme que es rebel·la contra aquestes dinàmiques, amb risc, intensitat i passió. Persones compromeses amb les persones.

I també existeix la gent que el reclama. Necessitem i volem informació. Per actuar i per transformar. Un exemple. Fa unes setmanes es va presentar la tercera edició de l’Anuari Mèdia.Cat. Els silencis mediàtics de 2012, un projecte impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils però finançat col·lectivament i aconseguint 7.000 euros amb només una setmana. Altres mitjans, com La Directa, són possibles gràcies a les aportacions de les persones subscriptores, que entenen la informació com una eina de canvi social i reclamen anàlisi, debat i reflexió. Garantia d’independència. Els professionals es deuen, només, a la gent.

Hi ha qui el deute, però, el té amb el poder i les empreses. Un deute traduït en acomiadaments, EROs i precarització d’uns treballadors que intenten salvar sigui com sigui el periodisme i el dret social que tots tenim a estar informats. Alguns la consideren la pitjor professió. D’altres, la millor eina per canviar el món.

Hereus dels mitjans de contrainformació nascuts com a instruments de lluita popular contra el poder fa dues dècades, arrelats als barris i al territori, els mitjans alternatius són ara projectes de llarga durada, més visibles i accessibles, capaços d’arribar més enllà dels activistes dels moviments socials. Però amb el pòsit dels projectes horitzontals, assemblearis i autogestionats. Permeten reiniciar el moment i el periodisme, però també són una finestra per guaitar a l’exterior i veure quina és la resposta de la gent. Sense presses, sense accelerar, i des de baix, tot es veu més clar.