Som a l’any 5 dC (després de la Crisi). El món ha canviat. Als nostres pobles i comarques ja no hi ha res per explicar, ni ningú que ho expliqui. Màniga ampla. Les nostres estructures d’estat (TV3, Catalunya Ràdio, l’ACN) s’han retirat del territori quan ha començat el toc de queda de l’austeritat. Mitjans locals, ubi sunt? Han arribat al seu final els dies de poliesportius, urbanitzacions i una televisió a cada municipi. Luxes superflus per a una classe política nou-rica muntada en l’abundància de la totxana. Blackoutinformatiu per als pobles i comarques. Si algun dia vam fiscalitzar la política local des de mitjans independents, oblidem-nos-en. Cap ajuntament pagarà ningú que pretengui anar per lliure.
Què fer, doncs? Ens tocarà remar a la contra i llevar amarres. Honroses excepcions demostren que és possible. No pas fàcil, però possible. S’ha dit fins a l’extenuació, el periodisme d’avui ha de fer prevaldre la qualitat per damunt de la quantitat, els temes propis per damunt de les agendes polítiques i la investigació per damunt de la mera propagació. Però els mercaders de la premsa no són els nostres aliats. Al món local, les dificultats es multipliquen. És més fàcil parlar de l’imperialisme nord-americà que acusar un alcalde de corrupte i demostrar-ho. Insòlits són els periodistes de mitjans públics locals que gosen fer-ho. Insípid heroisme el dels qui es juguen el pa per despullar l’emperador.
La fatídica llosa de la realitat no estalvia represàlies ni per a aquells que no tenen un salari a perdre. Cas abominable: Cafè amb Llet. Humil periodisme local contra Goliat. Dos periodistes amateurs de l’Alt Maresme que aixequen la catifa de la màfia sanitària público-privada catalana. Importants càrrecs de CiU enmig d’una trama d’adjudicació de contractes fraudulenta i un informe ocult de la Sindicatura de Comptes on es parla de 200.000 euros desviats. Dues conseqüències, lògiques, cíniques i perverses: 1) un assessor del president Mas es querella contra els periodistes i són condemnats a pagar 10.000 euros; 2) el cas de la corruptela, arxivat.
Política d’alliçonament per a tots els públics. No fiqueu el nas. Són temps difícils per fer-se el valent i en aquest país regna la màxima de l’«ara no toca», encara. Però callar és condemnar-se. Organitzar-se és vèncer. Cal filtrar i infiltrar els santuaris de la seva opacitat i trencar l’omertà pusil·lànime a què els hem acostumat tots plegats. Com? Prescindint del pare estat i del lliure mercat. Parlo de les nostres realitats locals, on ara ja ningú no invertirà per informar-nos, ni públics ni privats. Ens haurem d’autoinformar, i per això cal molt valentia, dedicació, generositat i coratge. Si ells destrueixen infraestructures, nosaltres en construirem de noves, gestionades cooperativament i amb vocació de servir a persones lliures i crítiques.
@DuranMarc
Si t'agrada aquest article comparteix-lo!
Publica un comentari a l'entrada